dimecres, 15 de febrer de 2012

Contes per no dormir

Text escrit el 2 del 4 del 2011:

"Són les 4, i em pregunto una i una altra vegada perquè estic tant preocupada i de que... Per molt que ho intenti no puc deixar de donar-hi més i més voltes, i al cap i a la fi, no sé ni a que estic donant voltes. No trobo sentit a gairebé res, no sóc capaç de distingir que em fa feliç i que no, i no sé com organitzar la meva vida perquè pregui el sentit adequat. Mai he estat tan rodejada de gent i m’he sentit tant sola durant tant de temps, o això és el que em sembla a mi.
Si, tinc un problema i l’he de solucionar, però no sé si aquest problema és físic, mental o les dues coses alhora. Bé, el problema mental de ben segur que el tinc, estic nerviosa i no sé benbé perquè, bé, sí, estic nerviosa perquè no avanço, ningú no m’anima a avançar i jo no li trobo el sentit a avançar, no sé cap a on avançar, intento agafar molts camins i al fina em perdo i ara m’he perdut i he caigut en un pou, un pou que escalo una i una altra vegada però quan gairebé estic a punt de sortir i sento la gent xerrant al costat del pou em sento incapaç de cridar demanat ajuda i a sobre torno a caure... I aquí estic intentant ensortir-me’n pels meus propis mitjans, però el meu cervell cada vegada està més confús. Puto cervell de merda, ja podria funcionar millor.
Tot va començar un bon dia que no recordo, quan em van ensenyar que sempre s’havia d’avançar, que la gent valenta i guay sempre avançava i sempre aspirava a més. Jo vaig aprendre ràpid, però un bon dia vaig ensopegar un roc i vaig caure i des d’aleshores vaig ensopegant rocs i caient, tot per no mirar on trepitjo. Jo he anat avançant, però ha arribat un punt en el que ja no puc avançar al mateix ritme, però la societat t’inculca que has de fer allò i lo altre i a més, jo vaig agafar tot lo dolent de l’educació religiosa i em sento malament per tot, i al final ja no faig les coses perquè vull sinó perquè crec que és el que volen els demés, i resulta que als demés el que jo fagi els hi importa un rave. Necessito alliberar-me d’aquesta merda que fa que jo em senti malament per tot, que tingui aquest alt compromís amb la resta de gent abans que per mi, i més si no estic fent quelcom especial per ells. Necessito deixar-me de preocupar d’una punyetera vegada per la feina, per quan m’independitzi, per la UOC, per l’anglès, i per tot allò que uns i altres m’empenyen a fer sense que jo realment vulgui. Però... que vull? I... ho puc aplicar al món real?
Vull acabar la carrera però... per què? Realment m’agrada? Realment em fa falta? Realment passa res si l’acabo amb 40 anys? La meva vida serà una caca amb vinagre si continuo només preocupant-me i preocupant-me i preocupant-me, i a sobre les preocupacions es faran realitat. Necessito trobar una motivació vàlida...  Però... quina? Com? No em val una persona amb la que somio cada dia i que oblidaré quan plegui de la feina, no em val el que els altres creuen vàlid, no em serveixen els valors que m’han imposat...
Porto setmanes somiant cada dia amb el mateix i fent de les meves fantasies la meva vida feliç, no puc viure sempre de fantasies, he de viure al mon real i no sé com fer-ho sense caure al parany de la societat i ser infeliç, com ara.
Estic xunga dels nervis, molt xunga i no sé com arreglar-ho. I el pitjor de tot és que també em sento malament físicament i em ratllo la bola, perquè crec que és alguna cosa mental, però després torno a pensar que és físic i tot plegat és un peix que es mossega la cua i llavors em trobo pitjor i... necessito sortir d’aquest cercle viciós. Necessito un canvi important a la meva vida, o almenys al meu cervell."

Aquesta merda de la que parlava crec que va culminar en una merda més gran que em va fer recòrrer a les drogues (totes aquelles coses de la familia dels am's que recepten els metges). Tot just fa una setmana que he deixat de drogarme amb la familia dels am's. Resistiré? Confio en que sí.
HO HE DE FER.
PER MI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada