dimecres, 15 de febrer de 2012

Contes per no dormir

Text escrit el 2 del 4 del 2011:

"Són les 4, i em pregunto una i una altra vegada perquè estic tant preocupada i de que... Per molt que ho intenti no puc deixar de donar-hi més i més voltes, i al cap i a la fi, no sé ni a que estic donant voltes. No trobo sentit a gairebé res, no sóc capaç de distingir que em fa feliç i que no, i no sé com organitzar la meva vida perquè pregui el sentit adequat. Mai he estat tan rodejada de gent i m’he sentit tant sola durant tant de temps, o això és el que em sembla a mi.
Si, tinc un problema i l’he de solucionar, però no sé si aquest problema és físic, mental o les dues coses alhora. Bé, el problema mental de ben segur que el tinc, estic nerviosa i no sé benbé perquè, bé, sí, estic nerviosa perquè no avanço, ningú no m’anima a avançar i jo no li trobo el sentit a avançar, no sé cap a on avançar, intento agafar molts camins i al fina em perdo i ara m’he perdut i he caigut en un pou, un pou que escalo una i una altra vegada però quan gairebé estic a punt de sortir i sento la gent xerrant al costat del pou em sento incapaç de cridar demanat ajuda i a sobre torno a caure... I aquí estic intentant ensortir-me’n pels meus propis mitjans, però el meu cervell cada vegada està més confús. Puto cervell de merda, ja podria funcionar millor.
Tot va començar un bon dia que no recordo, quan em van ensenyar que sempre s’havia d’avançar, que la gent valenta i guay sempre avançava i sempre aspirava a més. Jo vaig aprendre ràpid, però un bon dia vaig ensopegar un roc i vaig caure i des d’aleshores vaig ensopegant rocs i caient, tot per no mirar on trepitjo. Jo he anat avançant, però ha arribat un punt en el que ja no puc avançar al mateix ritme, però la societat t’inculca que has de fer allò i lo altre i a més, jo vaig agafar tot lo dolent de l’educació religiosa i em sento malament per tot, i al final ja no faig les coses perquè vull sinó perquè crec que és el que volen els demés, i resulta que als demés el que jo fagi els hi importa un rave. Necessito alliberar-me d’aquesta merda que fa que jo em senti malament per tot, que tingui aquest alt compromís amb la resta de gent abans que per mi, i més si no estic fent quelcom especial per ells. Necessito deixar-me de preocupar d’una punyetera vegada per la feina, per quan m’independitzi, per la UOC, per l’anglès, i per tot allò que uns i altres m’empenyen a fer sense que jo realment vulgui. Però... que vull? I... ho puc aplicar al món real?
Vull acabar la carrera però... per què? Realment m’agrada? Realment em fa falta? Realment passa res si l’acabo amb 40 anys? La meva vida serà una caca amb vinagre si continuo només preocupant-me i preocupant-me i preocupant-me, i a sobre les preocupacions es faran realitat. Necessito trobar una motivació vàlida...  Però... quina? Com? No em val una persona amb la que somio cada dia i que oblidaré quan plegui de la feina, no em val el que els altres creuen vàlid, no em serveixen els valors que m’han imposat...
Porto setmanes somiant cada dia amb el mateix i fent de les meves fantasies la meva vida feliç, no puc viure sempre de fantasies, he de viure al mon real i no sé com fer-ho sense caure al parany de la societat i ser infeliç, com ara.
Estic xunga dels nervis, molt xunga i no sé com arreglar-ho. I el pitjor de tot és que també em sento malament físicament i em ratllo la bola, perquè crec que és alguna cosa mental, però després torno a pensar que és físic i tot plegat és un peix que es mossega la cua i llavors em trobo pitjor i... necessito sortir d’aquest cercle viciós. Necessito un canvi important a la meva vida, o almenys al meu cervell."

Aquesta merda de la que parlava crec que va culminar en una merda més gran que em va fer recòrrer a les drogues (totes aquelles coses de la familia dels am's que recepten els metges). Tot just fa una setmana que he deixat de drogarme amb la familia dels am's. Resistiré? Confio en que sí.
HO HE DE FER.
PER MI.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Madrid

El trobaré, a ell, al que em faci deixar de pensar en qualsevol altre. Si, si, és així: en algun moment m'adonaré que en cap moment em caldrà pensar en cap altre tio per suplir les seves carències: Però ara és massa aviat per identificar-lo si hi és, i si no hi és també.
Sí, això m'ho ha fet pensar l'Ángel. Pensava que era diferent, però no pensava que pogués despertar sensacions diferents en mi de tot el que havia sentit fins ara. Tot ha estat molt tènue, però tinc esperances de tornar a SENTIR, si és que mai havia SENTIT (jo crec que amb el Santi alguns moments). Si mai hi torna a haver un Santi a la meva vida, no li tornaré a fer el mateix que vaig fer al primer. Tant ell com jo ens ho mereixem. I Ángel m'ha fet sentir coses molt especials i que mai havia sentit. I sigui el que sigui, significa alguna cosa, significa alguna cosa que he d'estimar i tinc ganes d'estimar; aquí, allà o a milers de quilòmetres de distància. M'és igual, ell és capaç de fer-me sentir.

I no he acabat, ara toca uns fragments d'Albert Espinosa, bé, d'una novel·la d'Albert Espinosa. Per primer cop a la meva vida algú ha dit això per mi; potser al final el sexe no mou una merda, el sexe no mou el món, o com a mínim, no em mou a mi i a algú més: aquell capaç d'emocionar-se amb això (bé, la paraula emocionar-se no és la correcta, però tan se val):


"La gente olvida que debe pedir caricias y besos. No pienses nunca que ese es el coto de tu pareja del momento. Ojalá entendieras que hay que despenalizar acciones que se relacionan con el sexo".


"Una caricia, un beso, solicitar el calor de una mano en el ombligo no deben ir acompañados con el sentimiento de que eso provocará o derivará en sexo".


"Un abrazo no debe ser de diez segundos, ni de treinta, puede durar ocho minutos si es necesario. Acariciar un cuerpo no debe suponer siempre sexo. Debes apreciar la caricia como parte de tu vida. Despenalizarla en tu vida."


"Al igual que ríes del chiste de alguien y aceptas que sus palabras generen en ti un sentimiento de felicidad, tampoco debes tener decirle a alguien que su piel, sus ojos, su boca... te generaran otro sentimiento. Hay que despenalizar acciones del sexo, llevarlas a la vida real, a la cotidianidad y jamás enlazarlas con el sexo, si no con el vivir".

dijous, 2 de febrer de 2012

Por

Ahir vaig llegir:
"La vida es lo que hay después del miedo". 
Sabies paraules contingudes en una gran novel·la: "Fuckowski, memorias de un ingeniero" (una obra sublim que m'ha fet descollonar de riure i tan surrealista i alhora real com la vida misma). Però bé, no és de la novel·la del que volia parlar, ni del motiu pel qual porto 4 dies tancada a casa llegint i mirant pel·lícules, que és una contractura. Ni tampoc vull parlar de que m'apuntaré al gimnàs a fer piscina per conèixer tios bons (a no, que és perquè tinc una contractura de merda a l'esquena que no em deixa moure i necessito arreglar-la per poder tornar a escalar i conèixer tios bons escaladors i... m'he d'aprimar i posar-me forta per tornar-me una crack amb l'escalada i amb tot i lligar-me tot ple de payos esportistes i sexys i que els hi agradi la muntanya i que ara no em fan ni cas, però jo ja sé el que he de fer perquè això canviï).
Però tinc POR.
No sé de que però tinc por. Tinc por d'anar a Madrid i que em venguin gat per llebre. Tinc por d'anar a Madrid i que el príncipe sea rana. Tinc por de faltar a la feina i que pensin que sóc una fresca (que ho sóc, però vaja, si fa no fa com tothom). Millor dit, tinc por de que a la feina no pensin que sóc la millor, o millor encara que pensin que ho puc fer millor, perquè una cosa és que jo ho pugui fer millor i l'altre és que la gent ho pensi, són dues coses molt diferents i la segona és molt pitjor que la primera. Tinc por als meus pares, a qüestionar-los profundament, perquè això significa posar en dubte que la seva manera de fer és al més adequada, i com comprendreu això és sacrilegi i mort i no vull ser desterrada ni desheretada. Tinc por de no ser el que esperen de mi, però finshitot tinc por de saber que esperen de mi. Tinc por a no ser el que he de ser (i per què collons he de ser alguna cosa? Sóc persona, no? No n'hi ha prou? Es veu que no, has de ser alguna cosa. Merda!). Tinc por a no saber qui sóc. Tinc por a no saber que vull.
I podria continuar la llista i fer-la més i més llarga.
TINC POR
                TINC POR
                                TINC POR
                                                TINC POR
                                                                TINC POR
                                                                                TINC POR
En definitiva, crec que sense voler-ho tinc por a viure. I sembla que tots tenim por a viure, que no volem veure el que tenim davant els nassos, que no volem aprofitar les oportunitats que ens brinda la vida, i ens ofusquem intentant aconseguir allò que no tenim, desprestigiant tot allò que ens ha vingut sol i que potser molts altres voldrien i que a sobre podríem gaudir a tope. Però no, no en sabem, tenim por a gaudir de les coses petites, perquè ens han ensenyat que hem de ser grans i voler coses grans i quan no ho aconseguim ens frustrem i a sobre, a sobre, no sabem veure que de les coses petites se'n pot treure molt més plaer que de totes aquestes coses grans que com que no ens caben a les mans cauen i es trenquen.
PASSADA LA POR...                COMENÇA LA VIDA (la de veritat, la que no només es diu vida sinó que a més ho és)
Continuaré parlant de la por, perquè me'n queda molta, i jo, VULL VIURE.

Demà vaig a treballar.

I per acabar l'altra frase del llibre:
"La vida está hecha para vivirla; si te estrellas, recoges los pedazos y empiezas de nuevo".
I amb això ja n'hi ha prou.

I estic cansada de veure el Felip Puig dels collons parlant del temps per la tele, ja el tenim prou vist. Dimissió!

dimecres, 1 de febrer de 2012

Immortals

Quantes vegades has estat a punt de morir?
Segur que en pots comptar diverses: quan vas haver de donar una volantasu perquè estaves mirant el GPS a 100 km/h i el cotxe va començar a fer esses descontroladament, aquell dia que estaves penjada de la ferrada de Solius però després et vas adonar que no estaves assegurada, quan un cotxe va baixar lliscant per una placa de gel i no es va estampar contra tu de miracle... totes aquestes coses. A vegades entre la vida i la mort només hi van uns centímetres o uns instants, tot i així continuem aquí. A vegades penso que cada vegada que vius una d'aquestes experiències la teva vida es desdobla en dos realitats diferents, ens dos universos paral·lels, en un mors i en l'altre continues i curiosament, la realitat en que m'ha tocat viure és aquesta, sí, sí, aquesta la d'aquest univers, la realitat on estic escrivint aquest text, i es que d'alguna manera tots som immortals, i sinó, penseu per un moment quantes vegades heu estat a punt de morir, quantes vegades heu tornat a néixer. Tots som uns privilegiats, vivim en el món on nosaltres no morim.