dijous, 8 de desembre de 2011

Els meus problemes de parella...

Si, ara escriuré sobre aquelles collonades que em preocupen... els meus problemes de parella: la meva incapacitat per aconseguir que una parella em duri més d'una setmana.
I es que tan bon punt aconsegueixo una cosa, enlloc d'adaptar-me a les circumstàncies i gaudir del que tinc (com fa la gent normal) decideixo que no és per mi i ho llenço per la borda. Visca! Com si anés sobrada vaja, i no és així.
Només busco el que no tinc, m'enamoro de gent que no em convé (de l'Adri per exemple, sort que va passar olímpicament de mi al cap d'un parell de setmanes) i rebutjo tot allò que ja tinc. Sóc una desgràcia humana i després em lamento perquè estic sola...
Ara mateix la situació és: els tres últims payos amb qui he estat o bé passen de mi o bé ni em parlen. A més he actualitzat la meva llista d'objectius masculins que no aconseguiré amb tres persones, totes elles del mateix entorn que els altres tres que ja han deixat d'existir a la llista (els tres payos amb qui ja he estat i ha acabat tot plegat malament vaja). Si, si! Quin pa amb tomàqueeeeet!! Per què jo els meus objectius masculins no els puc anar a buscar en un altre entorn? Noooooooo! Tots allà mateix! Vinga! Embolica que fa fort! I ara estic frustrada, perquè no se si deixar-ho còrrer directament o a quin dels tres frikis de la llista (perquè són cadascú més raro que l'altre, evidentment) començar a amargar-li la vida.
Per altra banda, també penso que mai ataco als meus frikis de la llista, i potser ho hauria de fer, bé hi ha hagut alguna excepció a la meva vida, algunes d'aquestes excepcions han portat alguna cosa profitosa i d'altres no. I doncs, ara hauria de fer una excepció i deixar-me anar completament? I quan arribin els conflictes? I si mai en tinc un i després vull l'altre? Aleshores què? Què faig?
I es que una persona normal no es preguntaria aquestes estupideses de preadolescent. No es trencaria el cap ni un moment, no malgastaria el temps en aquests sensesentits. Però jo sí. Perquè la gent normal, quan aconsegueix una cosa que somiava oi que no la llença a la brossa? I jo perquè aleshores si que ho faig? Per què quan tinc una cosa que desitjava començo a desitjar amb més força l'altre (especialment pel que fa a homes)? I el pitjor de tot: per què em trenco el cap amb aquestes coses quan no tinc cap de les coses que desitjava? Només estic perdent el temps. Però tinc por d'aconseguir un d'ells i després desitjar-ne un altre, si, com si fossin objectes, i tinc por de tractar-los com a objectes, però només estar pensant això, ja és pensar amb ells com amb objectes. Què he de canviar? Com ho puc fer per apreciar la gent pel que realment són i no desitjar altres? Per què em trenco tant el cap amb aquestes coses que després em fan sentir tant malament?
I ara... no sé cap a on em dirigiré, m'obsessionaré amb aquests personatges i un bon dia els oblidaré, com em va passar amb el meu últim amor pletòric... una persona que m'atreia en tots els sentits i que finshitot pensava que em convenia, i ara, ara ja només és una persona que aprecio molt, i ja està, ja no el desitjo... i un bon dia, coneixeré un payo que no em convé i que no te res a veure amb aquestes tres amors meus i aleshores, tota jo canviaré per sotmetre'm a la seva manera de fer i oblidaré tota la resta, com ja m'ha passat un parell de vegades. I per què això no em passa amb la gent que realment em convé, amb aquells qui m'estimen de debò tal com sóc sense necessitat de canviar res? I per què em complico tant la vida? És una característica inherent a l'ésser humà o només inherent a mi mateixa?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada