dimecres, 7 de desembre de 2011

The box

Ahir vaig tenir una genial idea... fer historietes a partir d'imatges i idees que em vinguessin al cap al escoltar determinada música o cançó. Aquesta és la primera d'aquestes historietes, a veure que us sembla, es titula "The Box" i espero que sus agradi. :)




Caminava, caminava amb tota aquella massa d'éssers inerts que es dirigien cap enlloc sense un rumb fix, buscaven quelcom, no sabien benbé el que i tampoc benbé el perquè. És més: realment tot això importa quan no se sap distingir realitat de ficció, quan no saps si ets viu o mort, humà o robot?
El cap se li envoirinava, podia distingir-hi imatges distants, imatges de quan lluitava per un món millor. Piles i piles de cadàvers repartits per tots cantons, gent i més gent saltant per sobre dels seus morts. Litres i litres de sang salpicant pels aires, i tot això a càmera ben lenta... imagineu volar al voltant d'una gota de sang que s'ha quedat suspesa, això és el que veia ell. La seva vida la devia a aquell tros de terra i l'havia de defensar abans que tot aquell ramat d'afamats la destrocessin, acabessin amb ella, com havien fet amb la resta món. Però els suïcides famèlics se succeïen un rere l'altre i ell no podia deixar de disparar: res no els espantava, ni els cossos mutilats, ni els trossos de víscera dels seus companys ja morts, ni veure volar braços i cames... només hi havia una cosa que separava a aquella gent de la mort, i era aquell bri de natura que ell defensava acarnissadament, o allò o res. I després d'hores i hores d'inhumanitat els atacants van desaparèixer. I va veure passar tota la seva vida per davant, va recordar tots aquells moments feliços, tot allò que havia deixat per defensar el que més estimava, oceans i continents plens de vida i després... RES.
S'havia aferrat a aquell tros de terra com si fos el més important de la seva vida, més que qualsevol altra cosa, més que els seus mateixos fills, i havia aconseguit defensar-la del darrer i últim atac. I en aquell moment alguna cosa el va empènyer cap enrere, no va saber mai si va ser la culpa o si algú l'havia traït, des d'aleshores es va convertir en un zombie i aquell tros de verd que quedava al planeta va desaparèixer amb el seu últim alè d'aire humà. La raça humana va començar la cursa final per extingir-se a si mateixa, no quedava una gota de natura amb que alimentar-se... a partir d'aleshores l'únic que va començar a importar va ser trobar un tros de carn que poder-se endur a la boca i tota la resta no existia. Ja no importava si allò era real o era ficció, ja no importava els litres de droga en vena que poguessin transportar, ja no importava si eren humans, o robots o res, ja no importava ni existia la moral, només l'instint i l'instint ja mai més va deixar de dir: MATA. I totes aquells dies que van lluitar per un món millor es van esvair, tots aquells dies mai van servir per res més que per convertir aquell Eden en cendres.
Va obrir els ulls, per un moment un raig de consciència va brillar en el seu cervell, però instants més tard ja tornava a estar seguint la columna d'homes morts en vida cap a no se sabia on, i tots aquells records i totes aquelles coses per les que lluitava van quedar desades en l'oblit, per sempre, igual que l'època en que el cyberpunk era ficció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada