dijous, 8 de desembre de 2011

Els meus problemes de parella...

Si, ara escriuré sobre aquelles collonades que em preocupen... els meus problemes de parella: la meva incapacitat per aconseguir que una parella em duri més d'una setmana.
I es que tan bon punt aconsegueixo una cosa, enlloc d'adaptar-me a les circumstàncies i gaudir del que tinc (com fa la gent normal) decideixo que no és per mi i ho llenço per la borda. Visca! Com si anés sobrada vaja, i no és així.
Només busco el que no tinc, m'enamoro de gent que no em convé (de l'Adri per exemple, sort que va passar olímpicament de mi al cap d'un parell de setmanes) i rebutjo tot allò que ja tinc. Sóc una desgràcia humana i després em lamento perquè estic sola...
Ara mateix la situació és: els tres últims payos amb qui he estat o bé passen de mi o bé ni em parlen. A més he actualitzat la meva llista d'objectius masculins que no aconseguiré amb tres persones, totes elles del mateix entorn que els altres tres que ja han deixat d'existir a la llista (els tres payos amb qui ja he estat i ha acabat tot plegat malament vaja). Si, si! Quin pa amb tomàqueeeeet!! Per què jo els meus objectius masculins no els puc anar a buscar en un altre entorn? Noooooooo! Tots allà mateix! Vinga! Embolica que fa fort! I ara estic frustrada, perquè no se si deixar-ho còrrer directament o a quin dels tres frikis de la llista (perquè són cadascú més raro que l'altre, evidentment) començar a amargar-li la vida.
Per altra banda, també penso que mai ataco als meus frikis de la llista, i potser ho hauria de fer, bé hi ha hagut alguna excepció a la meva vida, algunes d'aquestes excepcions han portat alguna cosa profitosa i d'altres no. I doncs, ara hauria de fer una excepció i deixar-me anar completament? I quan arribin els conflictes? I si mai en tinc un i després vull l'altre? Aleshores què? Què faig?
I es que una persona normal no es preguntaria aquestes estupideses de preadolescent. No es trencaria el cap ni un moment, no malgastaria el temps en aquests sensesentits. Però jo sí. Perquè la gent normal, quan aconsegueix una cosa que somiava oi que no la llença a la brossa? I jo perquè aleshores si que ho faig? Per què quan tinc una cosa que desitjava començo a desitjar amb més força l'altre (especialment pel que fa a homes)? I el pitjor de tot: per què em trenco el cap amb aquestes coses quan no tinc cap de les coses que desitjava? Només estic perdent el temps. Però tinc por d'aconseguir un d'ells i després desitjar-ne un altre, si, com si fossin objectes, i tinc por de tractar-los com a objectes, però només estar pensant això, ja és pensar amb ells com amb objectes. Què he de canviar? Com ho puc fer per apreciar la gent pel que realment són i no desitjar altres? Per què em trenco tant el cap amb aquestes coses que després em fan sentir tant malament?
I ara... no sé cap a on em dirigiré, m'obsessionaré amb aquests personatges i un bon dia els oblidaré, com em va passar amb el meu últim amor pletòric... una persona que m'atreia en tots els sentits i que finshitot pensava que em convenia, i ara, ara ja només és una persona que aprecio molt, i ja està, ja no el desitjo... i un bon dia, coneixeré un payo que no em convé i que no te res a veure amb aquestes tres amors meus i aleshores, tota jo canviaré per sotmetre'm a la seva manera de fer i oblidaré tota la resta, com ja m'ha passat un parell de vegades. I per què això no em passa amb la gent que realment em convé, amb aquells qui m'estimen de debò tal com sóc sense necessitat de canviar res? I per què em complico tant la vida? És una característica inherent a l'ésser humà o només inherent a mi mateixa?

dimecres, 7 de desembre de 2011

The box

Ahir vaig tenir una genial idea... fer historietes a partir d'imatges i idees que em vinguessin al cap al escoltar determinada música o cançó. Aquesta és la primera d'aquestes historietes, a veure que us sembla, es titula "The Box" i espero que sus agradi. :)




Caminava, caminava amb tota aquella massa d'éssers inerts que es dirigien cap enlloc sense un rumb fix, buscaven quelcom, no sabien benbé el que i tampoc benbé el perquè. És més: realment tot això importa quan no se sap distingir realitat de ficció, quan no saps si ets viu o mort, humà o robot?
El cap se li envoirinava, podia distingir-hi imatges distants, imatges de quan lluitava per un món millor. Piles i piles de cadàvers repartits per tots cantons, gent i més gent saltant per sobre dels seus morts. Litres i litres de sang salpicant pels aires, i tot això a càmera ben lenta... imagineu volar al voltant d'una gota de sang que s'ha quedat suspesa, això és el que veia ell. La seva vida la devia a aquell tros de terra i l'havia de defensar abans que tot aquell ramat d'afamats la destrocessin, acabessin amb ella, com havien fet amb la resta món. Però els suïcides famèlics se succeïen un rere l'altre i ell no podia deixar de disparar: res no els espantava, ni els cossos mutilats, ni els trossos de víscera dels seus companys ja morts, ni veure volar braços i cames... només hi havia una cosa que separava a aquella gent de la mort, i era aquell bri de natura que ell defensava acarnissadament, o allò o res. I després d'hores i hores d'inhumanitat els atacants van desaparèixer. I va veure passar tota la seva vida per davant, va recordar tots aquells moments feliços, tot allò que havia deixat per defensar el que més estimava, oceans i continents plens de vida i després... RES.
S'havia aferrat a aquell tros de terra com si fos el més important de la seva vida, més que qualsevol altra cosa, més que els seus mateixos fills, i havia aconseguit defensar-la del darrer i últim atac. I en aquell moment alguna cosa el va empènyer cap enrere, no va saber mai si va ser la culpa o si algú l'havia traït, des d'aleshores es va convertir en un zombie i aquell tros de verd que quedava al planeta va desaparèixer amb el seu últim alè d'aire humà. La raça humana va començar la cursa final per extingir-se a si mateixa, no quedava una gota de natura amb que alimentar-se... a partir d'aleshores l'únic que va començar a importar va ser trobar un tros de carn que poder-se endur a la boca i tota la resta no existia. Ja no importava si allò era real o era ficció, ja no importava els litres de droga en vena que poguessin transportar, ja no importava si eren humans, o robots o res, ja no importava ni existia la moral, només l'instint i l'instint ja mai més va deixar de dir: MATA. I totes aquells dies que van lluitar per un món millor es van esvair, tots aquells dies mai van servir per res més que per convertir aquell Eden en cendres.
Va obrir els ulls, per un moment un raig de consciència va brillar en el seu cervell, però instants més tard ja tornava a estar seguint la columna d'homes morts en vida cap a no se sabia on, i tots aquells records i totes aquelles coses per les que lluitava van quedar desades en l'oblit, per sempre, igual que l'època en que el cyberpunk era ficció.