dijous, 8 de desembre de 2011

Els meus problemes de parella...

Si, ara escriuré sobre aquelles collonades que em preocupen... els meus problemes de parella: la meva incapacitat per aconseguir que una parella em duri més d'una setmana.
I es que tan bon punt aconsegueixo una cosa, enlloc d'adaptar-me a les circumstàncies i gaudir del que tinc (com fa la gent normal) decideixo que no és per mi i ho llenço per la borda. Visca! Com si anés sobrada vaja, i no és així.
Només busco el que no tinc, m'enamoro de gent que no em convé (de l'Adri per exemple, sort que va passar olímpicament de mi al cap d'un parell de setmanes) i rebutjo tot allò que ja tinc. Sóc una desgràcia humana i després em lamento perquè estic sola...
Ara mateix la situació és: els tres últims payos amb qui he estat o bé passen de mi o bé ni em parlen. A més he actualitzat la meva llista d'objectius masculins que no aconseguiré amb tres persones, totes elles del mateix entorn que els altres tres que ja han deixat d'existir a la llista (els tres payos amb qui ja he estat i ha acabat tot plegat malament vaja). Si, si! Quin pa amb tomàqueeeeet!! Per què jo els meus objectius masculins no els puc anar a buscar en un altre entorn? Noooooooo! Tots allà mateix! Vinga! Embolica que fa fort! I ara estic frustrada, perquè no se si deixar-ho còrrer directament o a quin dels tres frikis de la llista (perquè són cadascú més raro que l'altre, evidentment) començar a amargar-li la vida.
Per altra banda, també penso que mai ataco als meus frikis de la llista, i potser ho hauria de fer, bé hi ha hagut alguna excepció a la meva vida, algunes d'aquestes excepcions han portat alguna cosa profitosa i d'altres no. I doncs, ara hauria de fer una excepció i deixar-me anar completament? I quan arribin els conflictes? I si mai en tinc un i després vull l'altre? Aleshores què? Què faig?
I es que una persona normal no es preguntaria aquestes estupideses de preadolescent. No es trencaria el cap ni un moment, no malgastaria el temps en aquests sensesentits. Però jo sí. Perquè la gent normal, quan aconsegueix una cosa que somiava oi que no la llença a la brossa? I jo perquè aleshores si que ho faig? Per què quan tinc una cosa que desitjava començo a desitjar amb més força l'altre (especialment pel que fa a homes)? I el pitjor de tot: per què em trenco el cap amb aquestes coses quan no tinc cap de les coses que desitjava? Només estic perdent el temps. Però tinc por d'aconseguir un d'ells i després desitjar-ne un altre, si, com si fossin objectes, i tinc por de tractar-los com a objectes, però només estar pensant això, ja és pensar amb ells com amb objectes. Què he de canviar? Com ho puc fer per apreciar la gent pel que realment són i no desitjar altres? Per què em trenco tant el cap amb aquestes coses que després em fan sentir tant malament?
I ara... no sé cap a on em dirigiré, m'obsessionaré amb aquests personatges i un bon dia els oblidaré, com em va passar amb el meu últim amor pletòric... una persona que m'atreia en tots els sentits i que finshitot pensava que em convenia, i ara, ara ja només és una persona que aprecio molt, i ja està, ja no el desitjo... i un bon dia, coneixeré un payo que no em convé i que no te res a veure amb aquestes tres amors meus i aleshores, tota jo canviaré per sotmetre'm a la seva manera de fer i oblidaré tota la resta, com ja m'ha passat un parell de vegades. I per què això no em passa amb la gent que realment em convé, amb aquells qui m'estimen de debò tal com sóc sense necessitat de canviar res? I per què em complico tant la vida? És una característica inherent a l'ésser humà o només inherent a mi mateixa?

dimecres, 7 de desembre de 2011

The box

Ahir vaig tenir una genial idea... fer historietes a partir d'imatges i idees que em vinguessin al cap al escoltar determinada música o cançó. Aquesta és la primera d'aquestes historietes, a veure que us sembla, es titula "The Box" i espero que sus agradi. :)




Caminava, caminava amb tota aquella massa d'éssers inerts que es dirigien cap enlloc sense un rumb fix, buscaven quelcom, no sabien benbé el que i tampoc benbé el perquè. És més: realment tot això importa quan no se sap distingir realitat de ficció, quan no saps si ets viu o mort, humà o robot?
El cap se li envoirinava, podia distingir-hi imatges distants, imatges de quan lluitava per un món millor. Piles i piles de cadàvers repartits per tots cantons, gent i més gent saltant per sobre dels seus morts. Litres i litres de sang salpicant pels aires, i tot això a càmera ben lenta... imagineu volar al voltant d'una gota de sang que s'ha quedat suspesa, això és el que veia ell. La seva vida la devia a aquell tros de terra i l'havia de defensar abans que tot aquell ramat d'afamats la destrocessin, acabessin amb ella, com havien fet amb la resta món. Però els suïcides famèlics se succeïen un rere l'altre i ell no podia deixar de disparar: res no els espantava, ni els cossos mutilats, ni els trossos de víscera dels seus companys ja morts, ni veure volar braços i cames... només hi havia una cosa que separava a aquella gent de la mort, i era aquell bri de natura que ell defensava acarnissadament, o allò o res. I després d'hores i hores d'inhumanitat els atacants van desaparèixer. I va veure passar tota la seva vida per davant, va recordar tots aquells moments feliços, tot allò que havia deixat per defensar el que més estimava, oceans i continents plens de vida i després... RES.
S'havia aferrat a aquell tros de terra com si fos el més important de la seva vida, més que qualsevol altra cosa, més que els seus mateixos fills, i havia aconseguit defensar-la del darrer i últim atac. I en aquell moment alguna cosa el va empènyer cap enrere, no va saber mai si va ser la culpa o si algú l'havia traït, des d'aleshores es va convertir en un zombie i aquell tros de verd que quedava al planeta va desaparèixer amb el seu últim alè d'aire humà. La raça humana va començar la cursa final per extingir-se a si mateixa, no quedava una gota de natura amb que alimentar-se... a partir d'aleshores l'únic que va començar a importar va ser trobar un tros de carn que poder-se endur a la boca i tota la resta no existia. Ja no importava si allò era real o era ficció, ja no importava els litres de droga en vena que poguessin transportar, ja no importava si eren humans, o robots o res, ja no importava ni existia la moral, només l'instint i l'instint ja mai més va deixar de dir: MATA. I totes aquells dies que van lluitar per un món millor es van esvair, tots aquells dies mai van servir per res més que per convertir aquell Eden en cendres.
Va obrir els ulls, per un moment un raig de consciència va brillar en el seu cervell, però instants més tard ja tornava a estar seguint la columna d'homes morts en vida cap a no se sabia on, i tots aquells records i totes aquelles coses per les que lluitava van quedar desades en l'oblit, per sempre, igual que l'època en que el cyberpunk era ficció.

dijous, 24 de novembre de 2011

Introducció al meu jo

Aquell dia va acabar la meva adolescència, va acabar abans de començar, es va esfumar, me la van prendre. descaradament i mai més va tornar. Però la veritat és que no sé ni quin dia era ni que va passar exactament, només que des d'aleshores he estat una preadolescent, sovint rere una màscara, però sempre una preadolescent. A temporades he tastat la vida adulta: he aconseguit un treball estable, he reprès els estudis i els he acabat (d'altres els he reprès i reprès i tornat a reprendre i no els acabaré mai), m'he plantejat anar a viure en parella, inclús tenir fills, finshitot crec que he tingut un tastet de menopausa. (prenc citalopram, alprazolam, diazepam i totes aquestes coses de la família dels am's i a més a més fa mesos que no em ve la regla). I a més, m'he arribat a plantejar ser una persona normal, si una d'aquelles tan buscades! Però al final (i que em perdonin les menopàusiques i jo mateixa quan sigui menopàusica) tot torna al seu curs habitual: no cal seure bé a les cadires, no cal no riure't del teu cap, no cal no queixar-se de les coses que no pots canviar, no cal no riure's a la cara de la gent ridícula, no cal no enfadar-se quan ho sents, no cal fer veure que et preocupen coses que no et preocupen, no cal fer les coses "quan toquen", no cal fer les coses "perquè s'han de fer", no cal "fer el correcte"... Només cal saber somiar, saber que les coses no són necessàriament com tothom creu que són, les coses poden ser com tu vols, si tu vols.
I tot aquest rotllo, per dir-vos que? Doncs per dir-vos res més que el meu cap està despertant i que necessita escriure, necessita dir el que pensa i necessita sentir que continua sent capaç de somiar (com abans). Després de la meva menopausa circumstancial torno a la preadolescencia i a partir d'ara em preocuparé per tonteries de tot tipus que no preocupen a ningú: la cultura, l'educació, els meus pseudonovios, el capítol final de Crònicas Marcianas com un futur plausible, Txernòbil, els malsons en que em volen violar i jo els hi tallo el coll amb una espasa i comença a rajar sang i sang i els tallo a trocets, els extraterrestres (a no, que això ja no em preocupa), el futur de l'economia mundial (això també té cabuda en el cap d'una preadolescent, no us penseu), el meu futur laboral (necessito trobar la meva vocació, a la de ja), els malsons en que m'enamoro d'un payo yonky que no em convé i aleshores no hi ha manera de treure'm els seus col·legues de sobre blablabla Total, que ja m'he perdut, necessito tornar a trobar el camí d'aquest escrit.
Total, que aquest serà un bloc sobre la meva vida i l'egocentrisme que em caracteritza farà que sigui molt interessant (encara que sigui una puta merda, està clar, no podem esperar més de mi). Jojojo! Que ve que us ho passareu lectors inexistents! Siiii! Ho sé! Sóc molt interessant! Com molo! Marta tia buena! Volem les teves croquetes!!!
En fi, que el meu cap està despertant del llarg son i sembla que tinc ganes d'escriure un altre cop, així que aquí teniu (tindreu. perdo) un altre cop, el meu cervell disseccionat a trossos "para vuestro goce y disfrute", tot seguit vaig a continuar amb el meu resum de "Seguretat en Xarxes de Computadors", assignatura d'una carrera que deixaré en breu.
Res més per avui (ja sé que doneu gràcies a Déu), bona nit!